Imagen 1/1
Spadina 2007 — Giclée print on canvas. 137,5x152cm. Ed:3
Palace 2007 — Giclée print on canvas. 136x159cm. Ed:3
Grace Chung Financial 2001 — Plexiglas, powdercoated aluminum, enamel paint, glue, plastic letters. 198x198cm. Ed:2
Danny's Shoe Renu 2001 — Perspex, powder coated aluminium, enamel paint, glue and plastic letters. 198x162x5cm. Ed:2
Hanoi Travel 2000 — Plexiglas, powder-coated lacquered aluminium, enamel paint, glue and plastic letters. 183x183x5cm. Ed:2
Ken Lum va formar part del grup d’artistes de Vancouver que van irrompre en l’escena de l’art contemporani amb aires de renovació al llarg dels anys vuitanta, i que es van convertir en un referent artístic. El seu treball combinava retrats fotogràfics amb textos breus en una mena de grans díptics que exploraven noves lectures a partir dels llenguatges artístics i fotogràfics tradicionals. Nascut el 1956, canadenc d’origen xinès, és un artista amb una intensa presència internacional en museus i centres d’art, biennals (de Venècia, Sao Paulo, La Havana, Istanbul, etc.), Documenta, etc. Ha treballat amb la fotografia, el vídeo, la instal·lació i la pintura. També s’ha dedicat a la docència i a l’activitat de curator.
El llenguatge ha tingut en tradicions culturals molt diferents un poder evocador. Màgia i religió l’han usat en els seus rituals i en les seves oracions. Alhora que se li ha atribuït la capacitat essencial d’interpretar el món. Així el llenguatge dóna forma a la racionalitat humana. Certament, Ken Lum ha utilitzat el llenguatge en les seves obres amb plena consciència de tot això. La perspectiva que adopta és, en aquest aspecte, deconstructora, amb la inclusió de referències al còmic i al collage, tècnica tan evocadora de les avantguardes. Aquesta deconstrucció formal acompanya la conceptual, expressada en missatges aparentment allunyats de tota transcendència, i en realitat carregats d’ironia.
En les obres de Ken Lum el llenguatge és tractat com una estructura formal que es pot combinar amb imatges fotogràfiques, dibuixos, etc. Per tant, aquesta formalització del llenguatge implica que adopti un cert sentit estètic, una expressió de la bellesa. Així s’explica la presència d’elements decoratius, l’ordre i el ritme de la composició, el colorisme i la simetria especular. Aquesta divisió en dos de la imatge seguint l’efecte visual de la reflexió ens situa sobre la pista de les petjades d’uns referents estètics que enfonsen les seves arrels en el barroc: el gust per la decoració i l’atracció pels efectes del mirall. Recordem que l’artista va presentar a la Documenta XI (2002) una obra consistent en un laberint fet amb miralls Mirror Maze with 12 Signs of Depression.
L’espectacle de la publicitat esdevé sovint el punt de partida de les seves obres. Textos i imatges extrets d’un paisatge molt concret, el d’aquella iconografia que se’ns lliura diàriament des dels prestatges dels supermercats, els anuncis en els diaris i les revistes i les tanques urbanes. Signes, colors, lletres i dibuixos configuren unes icones que han irromput en l’imaginari de l’espai públic. Els retrats ens mostren persones del carrer, i se situen entre la fotografia instantània i l’acurada escenificació de la posada en escena. Molt més enllà d’una lectura literal, les seves imatges ens remeten, més que a uns cartells o a unes etiquetes comercials, a tot un paisatge humà i urbà, ple de complexitat. S’han convertit en una referència a la identitat canviant de les nostres societats, caracteritzades per la diversitat cultural i el melting pot. Fins i tot sota l’aparença de l’equilibri i de certa harmonia emergeix el conflicte i la contradicció.
Perquè no ens hem d’enganyar. Lluny de la superficial banalitat de la publicitat i dels anuncis dels diaris, sota l’aparença quotidiana, sovint emergeix la tragèdia. Així trobem frases, per posar només alguns exemples, demanant tot el poder per al poble, que deixin tranquil·la a la meva família o la llibertat de Leonard Pelltier, l’activista indi condemnat en un procés irregular per l’assassinat de dos agents del FBI a la reserva índia de Pine Ridge. Les sis obres gràfiques que tanquen l’exposició refermen la direcció del discurs artístic de Ken Lum, la relació de les persones amb el lloc i el seu entorn, la seva procedència, la diferència i, en darrer terme, la identitat en els seus conflictes entre els àmbits del que és públic i del que és privat. Amb formes populars, accionant els mecanismes que desperten l’atracció, Ken Lum ens posa davant d’interrogants que travessen els eixos de la nostra societat.
Miquel Bardagil
»Veure biografia de Ken Lum